La campanya electoral està en plena ebullició al Regne Unit. Els aires de canvi fa mesos que s'ensumen a tots els indicadors polítics després de 13 anys de laborisme, primer amb el lideratge de Tony Blair i, en els últimes tres anys, amb Gordon Brown.

La renovació del discurs del Partit Conservador, liderat ara per un jove i carismàtic David Cameron, ha donat embranzida als tories després de tres derrotes consecutives i quatre líders "cremats". La davallada de popularitat dels laboristes va començar amb la polèmica guerra a l'Iraq, però s'ha acabat de confirmar amb la gestió de la crisi econòmica per part del govern britànic i les disputes internes dels laboristes.

Les enquestes apuntaven ja des de principis de 2008 cap a una victòria aclaparadora dels conservadors, però en els últims mesos els laboristes han reprès la iniciativa. Els últims sondejos publicats per The TImes i The Guardian donaven entre 6 i 7 punts percentuals d'avantatge als conservadors, quan fins fa poc la diferència estava molt per sobre el 10%. Ara, la majoria d'observadors tem que hi haurà la propera legislatura serà el que anomenen un "hung parliament", és a dir, un parlament "penjat", sense una majoria suficient perquè el primer ministre –sigui Brown o Cameron- pugui tirar endavant el seu programa legislatiu.

Si els britànics es plantegen els comicis en termes de personalitat dels candidats, guanyarà el més simpàtic i telegènic David Cameron. Si, en canvi, els electors responen als programes electorals, seran els laboristes els que s'enduran la victòria, ja que la majoria dels britànics estan a favor del compromís laborista de defensar els serveis públics.

David Cameron ha fet esforços ingents per demostrar que el seu ja no és el "vell partit ‘tory'", sinó que ha evolucionat amb els anys i ni està obsessionat amb abaixar els impostos, ni és tan euroescèptic com als anys 90, ni està només format per homes blancs i de classe alta. El problema és que la realitat entre els diputats conservadors va molt més lenta que les promeses del seu líder.

Els laboristes ho estan aprofitant al màxim. Recorden sempre que poden que Cameron i molts dels seus col·laboradors són de famílies riques i han estudiat en les escoles més exclusives del país. En canvi, des de les files conservadores, s'ataca Gordon Brown –escocès i d'origen humil– per la seva forma menys que refinada de tractar el personal de Downing Street.

És una lluita de classes, especialment perquè els retrets personals van acompanyats d'un discurs contra els bancs i els interessos especials que Gordon Brown està liderant no només a nivell britànic, sinó a escala internacional, amb José Luis Rodríguez Zapatero i Barack Obama seguint-li la veta.

Si l'èxit electoral de Tony Blair –tres majories absolutes consecutives– va ser una conquesta en tots els sentits de l'espai polític del centre i del centredreta habitualment ocupat pels conservadors, enguany Brown i Cameron representen opcions ideològiques clarament contrastades.

Dos plans per sortir de la crisi, i dues visions del paper del Regne Unit al món. En economia, socialdemocràcia contra liberalisme; en model social, comunitarisme contra llibertat individual. Una campanya pròpia d'una societat cada vegada més polaritzada. Igual que als Estats Units, igual que a França. No tan diferent de la nostra.