I en el fons, d'això es tracta, dissortadament. D'un seguit de trobades insubstancials, carregades de litúrgia, això sí, que aboquen a unes altres de convocades sota epígrafs recurrents i que mostren reiteradament la incapacitat dels partits de supeditar els seus interessos electorals a la necessitat real de la població.

En aquest cas Catalunya, líder en el rànquing espanyol en dos grups prou significatius: 1. El de companyies que han presentat concurs de creditors, el que abans es deia "suspensió de pagaments", i 2. En tancament d'empreses. Dues raons que ajuden a entendre que es reclami a les administracions que paguin amb més agilitat i que neguitegen la població en veure que s'hi resisteix quan el tripartit hi vota en contra.

Però, és clar, s'ha de comprendre que acceptar aquesta proposta de l'oposició és tant com admetre que administren malament. I si a més, ara que recapten menys que mai han d'agilitar els pagaments, perden marge de maniobra per quadrar uns comptes ja prou desbaratats. Mentrestant, el ciutadà es busca la vida malgrat que senti criticar l'economia submergida. I tu, què faries?