Iraq surrealista
Tres controls militars, tres escorcolls, una hora de temps i al final... mercenaris peruans que ens saluden en espanyol i ens parlen del Barça, mentre escorcollen policies iraquians als quals obliguen a mantenir la pistola desmuntada a la mà dreta. Benvinguts a l'anomenada Zona Verda de Bagdad, el pic del surrealisme en què ha acabat l'aventura militar de George Bush. La Zona Verda ocupa els quilòmetres quadrats on Saddam Hussein lluïa els seus palaus, on desfilaven les seves tropes. Avui és una autèntica fortalesa on s'atrinxeren el govern iraquià i l'ambaixada nord-americana.
Enllaç a altres textos de l'autor 
Joan Roura
Periodista de la secció d'Internacional dels serveis informatius de TV3.
Be, doncs, accedir-hi és un autèntic calvari. En primera línia, soldats iraquians amb uniformes invariablement de talles incorrectes. Després els mercenaris d'empreses de seguretat nord-americanes, entre les quals la renovada Blackwater, acusada de diversos abusos i crims a l'Iraq.
Fixem-nos en ells: n'hi ha més de 2.000 dins la Zona Verda, la majoria peruans. L'espera ha donat per molt: cobren 1.000 dòlars al mes i s'han d'estar un any seguit a Bagdad, és a dir, dins la Zona Verda, d'on tenen prohibit sortir per "seguretat". Del que més es queixen és de l'avorriment i del menjar. Troben a faltar els seus "ceviches". Cada any disposen d'entre un mes i 40 dies per anar a veure la família. Alguns fa cinc anys que hi són. Ells són els que protegeixen les bases on es troben les tropes ocupants nord-americanes. I els protegeixen dels iraquians, fins i tot dels militars o policies iraquians que hi tenen accés i que, pel què diuen ells, són poc de fiar.
La invasió anglo-nord-americana de l'Iraq ha portat eleccions, sí, però ha devastat el país i ha inaugurat el que s'anomena la privatització de la guerra, on es dóna feina armada a gent necessitada dels cinc continents.
Fixem-nos en ells: n'hi ha més de 2.000 dins la Zona Verda, la majoria peruans. L'espera ha donat per molt: cobren 1.000 dòlars al mes i s'han d'estar un any seguit a Bagdad, és a dir, dins la Zona Verda, d'on tenen prohibit sortir per "seguretat". Del que més es queixen és de l'avorriment i del menjar. Troben a faltar els seus "ceviches". Cada any disposen d'entre un mes i 40 dies per anar a veure la família. Alguns fa cinc anys que hi són. Ells són els que protegeixen les bases on es troben les tropes ocupants nord-americanes. I els protegeixen dels iraquians, fins i tot dels militars o policies iraquians que hi tenen accés i que, pel què diuen ells, són poc de fiar.
La invasió anglo-nord-americana de l'Iraq ha portat eleccions, sí, però ha devastat el país i ha inaugurat el que s'anomena la privatització de la guerra, on es dóna feina armada a gent necessitada dels cinc continents.
