No es pot negar que la televisió parla d'ella mateixa. Potser ho fa massa, fins i tot, però no destil·la la necessària autocrítica ni com a mitjà ni com a indústria. Segurament perquè aquesta és una bugada que s'hauria de rentar a casa, suposant que això es fes. O també perquè des de dins les coses es veuen d'una manera diferent, les peces del joc poden ser més fràgils i els riscos, massa evidents.

Començant per les cartes que es dóna a la competència, sempre desitjosa d'un joc millor a partir d'unes regles menys rígides per a ells i més estrictes per als altres. Especialment per al sector públic, del qual voldrien la desaparició. Ara bé, quan l'amic Quim explica el perquè del seu allunyament dels platós argumenta uns condicionants que són menys creïbles atès que les raons que diu que exigeix avui el mitjà per fer un programa són les mateixes que ell emprava en els seus espais d'èxit. Situats en un altre temps, és clar, però basats en el llenguatge propi de la televisió i que ell, que el domina com ningú, va saber aplicar com no s'havia fet abans. Precisament per això continua essent "el mestre".

Mira l'entrevista de Josep Cuní a Joaquim Maria Puyal.