I, siguem sincers, no tothom pot superar la prova del cotó i demostrar amb fets allò que repeteix incansablement amb paraules. No en debades, els afectats han tornat a recórrer a TV3 per aportar el seu testimoni, denunciar la seva situació o reclamar els seus drets. I si han seguit aquest instint, ha estat per dues raons principals: una, per la confiança que els mereix en tant que mitjà que els és proper i saben que els respondrà. I dues, perquè també coneixen i pateixen la ineficàcia d'unes autoritats que, sovint, massa sovint, es presenten allunyades, massa allunyades, del nivell que d'elles s'espera i de l'obligació que a elles correspon.

I això passa, a més, en plena ofensiva d'alguns sectors privats contra el sistema públic de mitjans. Com hem vist, un cop més, però, la realitat s'ha imposat i ha deixat desbancada la ficció. La d'aquells que volen fer creure la inviabilitat d'un projecte amb més d'un quart de segle d'existència barrejant dades poc contrastades i mostrant interessos massa descarats. Un projecte d'èxit, fet realitat que, si a hores d'ara no existís, potser davant de fets com aquests algú s'hauria de preocupar d'inventar-los. Que responguin si no els alcaldes desbordats, les empreses superades o els ciutadans desemparats que han trobat la resposta pocs instants després d'haver fet sentir la seva veu a través de "la seva". Hi ha algú més que ho faci sense cap més interès que el del servei públic? I això malgrat que les concessions que administren els deixa ben clar que també ho són, de servei públic.