La casualitat sempre és actual. La sentència del clàssic li va de perles al debat de la setmana. Que Garzón hagi de seure al banc dels acusats per pretendre investigar els crims del franquisme ha reobert la discussió sobre la transició. Un revisionisme que si abans va pretendre la dreta aznariana subtilment però amb fermesa, ara és l'esquerra zapaterista i renovada que mentrestant distreu l'atenció d'un moment difícil per a ella. I això no vol dir que no sigui indignant la decisió del Suprem a partir de la denúncia dels falangistes. Però no caiguem en el parany complementari i que el llegir no ens faci perdre l'escriure.

Així doncs, mentre revifa el concepte de les dues Espanyes, la mort de Joan Antoni Samaranch personalitza aquell llarg moment històric i encarna el procés en una personalitat hàbil i intuïtiva, en definició del seu amic Jaime Arias. Un home pont, com l'ha definit el president Montilla, entre les dues etapes.

Un personatge universal, i aquest cop sí que no és una exageració, que va nedar entre dues aigües permanentment. També entre el món capitalista i el comunista arran de la seva estada al Moscou encara soviètic de finals dels 70. Per no parlar dels vincles teixits entre occident i orient que van acabar convertint-lo en l'única persona viva que va tenir una estàtua al bell mig de Pequín. Ell que venia del franquisme.
 
En aquest moment de remembrança, doncs, se li podran adjudicar molts adjectius segons l'enfocament de qui ho jutgi. Ningú, però, li podrà negar la perícia. En tots els sentits que se li vulgui donar a la paraula que li va permetre d'arribar a nonagenari. Segurament perquè mentre els seus crítics miraven el seu passat, ell dedicava el mateix temps a enfocar el futur.