Amb la presentació pública de Sandro Rosell, les eleccions al Barça han rebut ja l'impuls definitiu. Tant per la seva estratègia portada amb una certa subtilesa durant mesos i amb un desenllaç cantat, com pels moviments que han hagut de fer altres pretendents per intentar candidatures més fortes per fer-li front.

Ara ja són, doncs, 7 precandidats en lluita per aconseguir, d'entrada, més de 2.000 signatures que els avalin. Primer pas, primera selectivitat. Després han de trobar els diners necessaris per fer front als grans reptes econòmics si fossin escollits. Segona nota de tall altament sancionadora. Entremig, possibles i probables negociacions entre alguns d'ells per unir esforços, crear consensos i sumar adeptes. I, per acabar, les urnes a les quals seran cridats un centenar de miler llarg, molt llarg, de socis. Aquests i només aquests decidiran.

Succeirà, però, que la campanya semblarà política, presidencialista i, per tant, de convocatòria general i això pot crear errors en l'anàlisi i distorsió en l'observació. En qualsevol cas, la primera paradoxa és que 7 anys després de la victòria de Joan Laporta, ara els principals aspirants són exmembres d'aquella candidatura. La majoria distanciats i enfrontats amb ell, la minoria afins encara que auditats per ell i per raons de seguretat. La segona és que el 2003 s'havia de tancar, i així es va fer, la divisió del club entre pro i anti Nuñez.

El pas del temps, unes quantes provocacions i l'atiament corresponent han fet que ara l'enfrotament hagi tornat a l'entorn de la figura del president sortint. La diferència, però, és que els socis s'ho miren amb més tranquil·litat en disposar d'un referent que llavors no tenien. Josep Guardiola. Que en Pep sigui aglutinador és una sort per a l'entitat. La resta, tràmit. Però compte! No pas un tràmit qualsevol.