Maduixes a canvi d'heroïna
Envio aquest comentari mentre em trasllado a la base militar nord-americana a la província de Paktia, a la frontera pakistanesa, a la falda de les muntanyes de Tora Bora, allà on tothom va veure Bin Laden per últim cop aquell hivern del 2001 que ja queda tan distant. M'espera un altre viatge en helicòpter fins a l'altra punta del país i un munt de neguits personals que no sé descriure.
Sembla un tracte impossible, però és el que pretén la comunitat internacional: que els camperols afganesos deixin de conrear la planta de l'opi i es dediquin a cultivar maduixes. També s'accepten pomes, raïm o blat de moro... el que sigui menys la cobejada flor del cascall. S'accepta qualsevol conreu, però les maduixes són el gènere predilecte dels enginyers agrònoms europeus acabats d'instal·lar a l'Afganistan. La maduixa s'adapta perfectament a la terra afganesa, es pot collir tot l'any i els beneficis són alts. Bé, són alts però no arriben ni a l'1% dels que produeix l'opi. Molts pagesos s'han apuntat al carro, però només ho han fet els que viuen al voltant de les ciutats els que no hi han tingut més remei per evitar les multes i la destrucció de cultius. L'OTAN inclou l'eradicació dels camps de cascall com a part de l'esforç de guerra per derrotar la insurgència talibana. En teoria, no va mal desencaminada: els grups armats utilitzen la pasta base de l'opi per obtenir diners i armes per part dels grans traficants. A la pràctica, la producció de narcòtics té una transcendència que va més enllà: és la font de poder dels cacics locals, és la font de vitamines que alimenta el sistema corrupte i autoritari actual.
El problema és que les maduixes mai no resoldran els problemes econòmics del país i l'opi és una tradició i una aposta segura per a les comarques més remotes i pobres del país. Sovint afrontem el problema del narcotràfic des de l'ètica occidental, pensant només en el perjudici que causa l'heroïna en les comunitats pròsperes d'Europa i els Estats Units (i això ho diu un mateix, que ha perdut familiars per culpa de l'addicció). La comunitat internacional vol crear una nova estructura econòmica per a l'Afganistan, però, en comptes d'establir un període de transició, intenta arrasar l'anterior, destruint, paradoxalment, el seu cultiu més rendible i el que sustenta centenars de milers de persones. També es plantegen les maduixes com a alternativa perquè ara són molt apreciades en alguns mercats emergents del voltant, com l'Índia o la Xina, plena de nous rics i d'una classe mitjana disposada a tastar noves excel·lències. N'he vist les plantacions i confesso que em va sorprendre la qualitat del producte. Me'n vaig emportar unes quantes i amb quatre o cinc maduixes n'hi va haver prou per perfumar tota l'habitació, com quan era petit i la fruita tenia gust i olor. El conreu el fan dones, ajupides a terra, protegides per un barret, suportant les altes temperatures sota els vestits que els cobreixen tot el cos.
La comunitat internacional no sol tenir en compte la transcendència del mercat de l'opi a l'Afganistan. Deixant de banda els interessos de la màfia i els beneficis dels contrabandistes, el cascall ha permès un cert balanç de poder entre el centre polític (Kabul, Kandahar i la resta de grans ciutats) i la perifèria, com la província muntanyosa del Badakhshan. Les comunitats més allunyades, les que estan situades al voltant de les fronteres, han viscut marginades durant molt temps. Els beneficis de la droga han permès a les elits locals aconseguir una influència que abans no tenien, fet que ha obligat els governs centrals a tenir-los en compte. En la plantació, producció i transport de narcòtics intervenen diverses tribus, per tant, en certa manera, l'opi ha contribuït a la cohesió nacional davant les diverses dialèctiques que divideixen el país: ciutat vs. camp, centre vs. perifèria, paixtus vs. tadjiks... Perquè, ens agradi o no, molta gent es beneficia de l'opi.
Per això, malgrat tots els esforços, malgrat la destrucció sistemàtica de plantacions, malgrat les campanyes per introduir nous cultius, el cert és que l'Afganistan continua exportant el 93% de la pasta base de l'heroïna. Quan els talibans van arribar al poder (1994) només hi havia 7 províncies productores. Durant la dictadura integrista, el cultiu es va estendre en 14 províncies. I ara, amb Karzai i la presència militar estrangera, la xifra arriba ja a 24. El preu de l'opi ha baixat un 20% però, tot i així, continua sent un negoci descomunal, irresistible per a la casta corrupta que governa el país. Fins i tot està hi implicat Ahmed Karzai, germà del president de la república, considerat uns dels principals padrins de la droga. Resulta moralment insostenible que tot l'esforç se centri en la destrucció de les petites plantacions i que després es permeti que el germà de Karzai s'estigui forrant. És més, la destrucció de petites plantacions beneficia els grans capos de l'heroïna, que així aconsegueixen evitar la saturació del mercat i el descens de beneficis.
El cultiu descontrolat de l'opi és el símptoma de moltes coses: que no hi ha un control efectiu del territori malgrat els 250.000 soldats enviats, que el país continua sotmès a una simple economia de supervivència i, sobretot, que Europa i els Estats Units no són capaços de trobar líders locals honrats. Fins ara, per establir un aliat, n'hi hagut prou de demostrar que no hi havia cap vincle amb els talibans (i no sempre). Per això, s'ha negociat i es negocia amb qualsevol que prometi lleialtat i no crear gaires problemes, és igual que sigui contrabandista, narcotraficant o importador d'armes il·legals. Potser el que cal és deixar de pensar a implantar cultius alternatius i anar més enllà, planejar una tota una economia alternativa sencera i sostenible. Potser n'hi hauria prou de controlar la quantitat astronòmica de diners que arriba al país a través dels organismes internacionals i les agències no governamentals. Potser caldria pensar més en la qualitat de l'ajuda i oblidar la quantitat, establir sistemes d'auditoria eficaços i eludir la intervenció de les elits locals per evitar la desviació de recursos.
I també deixar de pensar que els afganesos són una mena d'éssers malèvols que es dediquen al cultiu de narcòtics per pur egoisme. La majoria dels ciutadans del país saben que la droga és un mal, i no pas un mal menor, sinó una plaga de grans dimensions. Ho saben perquè l'Afganistan ha deixat de ser un país productor per convertir-se en un país consumidor. Els addictes a l'heroïna s'han multiplicat pertot arreu. No hi ha xifres exactes, però podrien ser ja centenars de milers per a un país de només 30 milions d'habitants. N'hi ha consumidors molt antics, aquells que van començar a consumir fa dècades per pal·liar els dolors de les ferides de guerra, o els que n'han consumit sempre (especialment a les àrees remotes) per suportar els rigors de la fam o l'extenuació del treball. Però n'hi ha de nous, ionquis urbans que volen fugir d'una existència miserable. Recordo la crònica que vaig fer l'estiu passat a Kabul sobre el consum d'estupefaents. Recordo la mirada espectral d'aquell heroïnòman, mutilat de guerra, recordo com aprofitava al màxim el gram d'heroïna entre la runa d'un edifici abandonat i les xeringues abandonades, encara amb la sang a mig bombejar. Els programes de rehabilitació són escassos i les seves tècniques són antiquades. Els drogoaddictes afganesos són la nova carn de canó d'aquest país acostumat a ser cíclicament matxucat. És la realitat que preferim ocultar i endolcir amb maduixes i mandarines.
Sembla un tracte impossible, però és el que pretén la comunitat internacional: que els camperols afganesos deixin de conrear la planta de l'opi i es dediquin a cultivar maduixes. També s'accepten pomes, raïm o blat de moro... el que sigui menys la cobejada flor del cascall. S'accepta qualsevol conreu, però les maduixes són el gènere predilecte dels enginyers agrònoms europeus acabats d'instal·lar a l'Afganistan. La maduixa s'adapta perfectament a la terra afganesa, es pot collir tot l'any i els beneficis són alts. Bé, són alts però no arriben ni a l'1% dels que produeix l'opi. Molts pagesos s'han apuntat al carro, però només ho han fet els que viuen al voltant de les ciutats els que no hi han tingut més remei per evitar les multes i la destrucció de cultius. L'OTAN inclou l'eradicació dels camps de cascall com a part de l'esforç de guerra per derrotar la insurgència talibana. En teoria, no va mal desencaminada: els grups armats utilitzen la pasta base de l'opi per obtenir diners i armes per part dels grans traficants. A la pràctica, la producció de narcòtics té una transcendència que va més enllà: és la font de poder dels cacics locals, és la font de vitamines que alimenta el sistema corrupte i autoritari actual.
El problema és que les maduixes mai no resoldran els problemes econòmics del país i l'opi és una tradició i una aposta segura per a les comarques més remotes i pobres del país. Sovint afrontem el problema del narcotràfic des de l'ètica occidental, pensant només en el perjudici que causa l'heroïna en les comunitats pròsperes d'Europa i els Estats Units (i això ho diu un mateix, que ha perdut familiars per culpa de l'addicció). La comunitat internacional vol crear una nova estructura econòmica per a l'Afganistan, però, en comptes d'establir un període de transició, intenta arrasar l'anterior, destruint, paradoxalment, el seu cultiu més rendible i el que sustenta centenars de milers de persones. També es plantegen les maduixes com a alternativa perquè ara són molt apreciades en alguns mercats emergents del voltant, com l'Índia o la Xina, plena de nous rics i d'una classe mitjana disposada a tastar noves excel·lències. N'he vist les plantacions i confesso que em va sorprendre la qualitat del producte. Me'n vaig emportar unes quantes i amb quatre o cinc maduixes n'hi va haver prou per perfumar tota l'habitació, com quan era petit i la fruita tenia gust i olor. El conreu el fan dones, ajupides a terra, protegides per un barret, suportant les altes temperatures sota els vestits que els cobreixen tot el cos.
La comunitat internacional no sol tenir en compte la transcendència del mercat de l'opi a l'Afganistan. Deixant de banda els interessos de la màfia i els beneficis dels contrabandistes, el cascall ha permès un cert balanç de poder entre el centre polític (Kabul, Kandahar i la resta de grans ciutats) i la perifèria, com la província muntanyosa del Badakhshan. Les comunitats més allunyades, les que estan situades al voltant de les fronteres, han viscut marginades durant molt temps. Els beneficis de la droga han permès a les elits locals aconseguir una influència que abans no tenien, fet que ha obligat els governs centrals a tenir-los en compte. En la plantació, producció i transport de narcòtics intervenen diverses tribus, per tant, en certa manera, l'opi ha contribuït a la cohesió nacional davant les diverses dialèctiques que divideixen el país: ciutat vs. camp, centre vs. perifèria, paixtus vs. tadjiks... Perquè, ens agradi o no, molta gent es beneficia de l'opi.
Per això, malgrat tots els esforços, malgrat la destrucció sistemàtica de plantacions, malgrat les campanyes per introduir nous cultius, el cert és que l'Afganistan continua exportant el 93% de la pasta base de l'heroïna. Quan els talibans van arribar al poder (1994) només hi havia 7 províncies productores. Durant la dictadura integrista, el cultiu es va estendre en 14 províncies. I ara, amb Karzai i la presència militar estrangera, la xifra arriba ja a 24. El preu de l'opi ha baixat un 20% però, tot i així, continua sent un negoci descomunal, irresistible per a la casta corrupta que governa el país. Fins i tot està hi implicat Ahmed Karzai, germà del president de la república, considerat uns dels principals padrins de la droga. Resulta moralment insostenible que tot l'esforç se centri en la destrucció de les petites plantacions i que després es permeti que el germà de Karzai s'estigui forrant. És més, la destrucció de petites plantacions beneficia els grans capos de l'heroïna, que així aconsegueixen evitar la saturació del mercat i el descens de beneficis.
El cultiu descontrolat de l'opi és el símptoma de moltes coses: que no hi ha un control efectiu del territori malgrat els 250.000 soldats enviats, que el país continua sotmès a una simple economia de supervivència i, sobretot, que Europa i els Estats Units no són capaços de trobar líders locals honrats. Fins ara, per establir un aliat, n'hi hagut prou de demostrar que no hi havia cap vincle amb els talibans (i no sempre). Per això, s'ha negociat i es negocia amb qualsevol que prometi lleialtat i no crear gaires problemes, és igual que sigui contrabandista, narcotraficant o importador d'armes il·legals. Potser el que cal és deixar de pensar a implantar cultius alternatius i anar més enllà, planejar una tota una economia alternativa sencera i sostenible. Potser n'hi hauria prou de controlar la quantitat astronòmica de diners que arriba al país a través dels organismes internacionals i les agències no governamentals. Potser caldria pensar més en la qualitat de l'ajuda i oblidar la quantitat, establir sistemes d'auditoria eficaços i eludir la intervenció de les elits locals per evitar la desviació de recursos.
I també deixar de pensar que els afganesos són una mena d'éssers malèvols que es dediquen al cultiu de narcòtics per pur egoisme. La majoria dels ciutadans del país saben que la droga és un mal, i no pas un mal menor, sinó una plaga de grans dimensions. Ho saben perquè l'Afganistan ha deixat de ser un país productor per convertir-se en un país consumidor. Els addictes a l'heroïna s'han multiplicat pertot arreu. No hi ha xifres exactes, però podrien ser ja centenars de milers per a un país de només 30 milions d'habitants. N'hi ha consumidors molt antics, aquells que van començar a consumir fa dècades per pal·liar els dolors de les ferides de guerra, o els que n'han consumit sempre (especialment a les àrees remotes) per suportar els rigors de la fam o l'extenuació del treball. Però n'hi ha de nous, ionquis urbans que volen fugir d'una existència miserable. Recordo la crònica que vaig fer l'estiu passat a Kabul sobre el consum d'estupefaents. Recordo la mirada espectral d'aquell heroïnòman, mutilat de guerra, recordo com aprofitava al màxim el gram d'heroïna entre la runa d'un edifici abandonat i les xeringues abandonades, encara amb la sang a mig bombejar. Els programes de rehabilitació són escassos i les seves tècniques són antiquades. Els drogoaddictes afganesos són la nova carn de canó d'aquest país acostumat a ser cíclicament matxucat. És la realitat que preferim ocultar i endolcir amb maduixes i mandarines.
