És la línia piròmana que alguns mitjans de Madrid han posat de moda i que la TDT ha ajudat a amplificar perquè ha facilitat l'entrada a les llars que fins fa uns dies ignoraven la seva existència. D'aquí l'èxit també d'aquests canals a casa nostra i entre una audiència que diu sorprendre's mentre els sintonitzen sovint.

Aquesta repercussió recorda les èpoques que el periodista esportiu José Maria García irritava els culers cada mitjanit radiofònica, però que aquests no podien anar a dormir sense la seva masoquista dosi d'agitació. Un periodisme (?), d'altra banda, que beu de la font del tot s'hi val i que no va voler sumar-se al codi deontològic que va promoure el Col·legi de Periodistes de Catalunya perquè, argumentaven en aquell moment, fer-ho equivalia a sotmetre's a la dictadura dels polítics. Però, i ells? No són polítics, potser?

La seva resposta ja la sabem. No categòric. Perquè creuen que quan el periodisme no és de trinxera és tou, esbravat, indigne. I és que el seu principi vol ignorar a consciència que una posició de part és propaganda. Gènere que dominen, per cert. I això ho hem d'admetre.