"Larry King fa 25 anys i la CNN no sembla trobar-li substitut". Així centrava "The New York Times" dilluns passat en les habituals pàgines de negoci dedicades a la comunicació la seva atenció a les noces d'argent de l'entrevistador televisiu més famós del planeta.

Que hagi tingut milers i milers de converses a través de la cadena que va inaugurar la globalització l'ha convertit en un referent mundial, sí. Però que tingui la capacitat de convocar caps d'estat i actors de Hollywood, delinqüents convictes, a les seves víctimes, els advocats defensors o els fiscals d'un mateix cas, Meryl Streep o Paris Hilton és també per la seva manera de tractar el convidat. Sense agressivitat, diuen els seus defensors adduint que aquesta és la raó per la qual no el temen i no declinen la invitació. Vist des de l'òptica de qui veu el periodista com l'enemic armat a punt de disparar-li és lògic. No ho és tan, en canvi, quan gràcies a aquest estil de conversa tranquil·la ell en va traient suc, perquè el convidat es confia primer i es deixa anar després. De les possibles conseqüències no en tenen res a dir. Quan passa, ells sols han fet el mullader.

El problema general, però, és un altre i està escrit en la segona part del destacat del diari: trobar substitut a Larry King. El mateix maldecap que han tingut altres grans cadenes nord-americanes a l'hora d'apostar per noves opcions als veterans que han marcat perfil i estil, nivell i capacitat.

És evident que ningú no és imprescindible. I en el mogut món de la televisió, ni tan sols necessari. Però aquest paradigma és tan cert com que a cada canvi, a cada bugada, es perd algun llençol. Ho comenten els espectadors, ho ratifiquen les audiències i ho plora el gènere periodístic. Per això, cada cop és més difícil que els programadors situïn un espai estable d'entrevistes a "prime time". Suposant que el vulguin, és clar!