Un home que va voler impregnar la seva política exterior del sentit humanista que ell sempre havia defensat però que li ha donat més fruits després del mandat que durant els quatre anys al despatx oval (1977-1981). Perquè va ser aquesta "debilitat" a parer de bona part dels ciutadans del seu país i que va impulsar la força del fenomen Reagan posterior, el que el va lligar de mans quan l'Iran de Khomeyni va retenir durant mesos els treballadors de l'ambaixada a Teheran en un llarg episodi conegut com "la crisi dels ostatges".

I tot després d'haver donat suport a la caiguda del xa o haver estat a favor de la de Somoza a Nicaragua donant ales als sandinistes que després van enfrontar-se obertament als Estats Units com ho van fer també els aiatol·làs. Per això, ell encaixa amb un somriure als llavis la pregunta de si es considera millor expresident que no pas titular de la Casa Blanca. I ho refuta amb la senzillesa de qui imparteix una de les seves catequesis proposant un món millor.

Aquesta és la raó dels premis: les intencions, perquè els seus afanys han quallat poques vegades. Fins i tot es va proposar per a Aznar per ser mediador amb ETA. Això el fa "un bon americà" davant l'esquerra catalana. En conseqüència, la cara amarga de la seva biografia no consta en les narracions oficials.