Amb permís d'en Raimon, el "diguem no" a una decisió que ha seguit tot el procés democràtic i legal establert i que va comptar amb el corol·lari popular com a rúbrica. D'això se n'ha parlat a bastament. No obstant, hem d'admetre que no ha passat res que no solgui succeir des de fa temps. Dissortadament. Que a causa d'unes determinades maneres d'obrar, l'anècdota posa en perill la categoria, dóna raons al contrincant i ens deixa a tots plegats immersos en un camp il·limitat de perplexitat ciutadana.

No hi ha hagut altre comentari popular a aquest. Em refereixo als catalans i catalanes no arrenglerats necessàriament. A la gran majoria del país que ha tingut clar des del primer dia que sortiria al carrer a expressar el seu rebuig malgrat l'espectacle a què els han sotmès. Perquè ells saben que són la més forta expressió del poble i que és la seva unitat física, comptable, encara que plural i transversal en els seus pensaments i criteris, la que no té rival. La que fa témer i pensar. La que ens ha permès d'arribar on som ara després d'haver superat tots els entrebancs de segles i sortir força ben parats dels atzucacs de la història. La llengua i la cultura en són testimonis.