La història no es repeteix, insisteixen els historiadors. Però també admeten que hi ha episodis que s'assemblen tant, que semblen mimètics. Coincideix tot el que està passant a nivell polític aquest començament del segle XXI amb l'aparició de tres llibres que poden il·lustrar-nos sobre les raons i les seves conseqüències de la incomprensió que pateix Catalunya. O millor dit, la que legítimament senten bona part dels catalans i els problemes que se'n deriven.

Un d'ells, el més allunyat en el temps investigat, és el del professor Joaquim Albareda. Aprofundint i ampliant els seus estudis anteriors sobre la guerra de successió a casa nostra, obre l'objectiu i mira Europa com a gran marc del conflicte espanyol del 1700 al 1714. El que posava en joc raons de llibertat individual que tenien a veure amb les tradicions polítiques: pactisme a la Corona d'Aragó i decisionisme a Castella. Així doncs, "las invocaciones constantes de los dirigentes catalanes a sus Constituciones se antojaban a los ministros felipistas como pretensiones injuriosas e incomportables, anacronismos que merecían desaparecer". I això passava... el 1707!!! ("La guerra de sucesión de España (1700-1714)". Editorial Crítica)

Més a prop, a finals del XIX, també trobem episodis que ens fan veure com n'és de recurrent "el problema catalán" en el marc del constant desori espanyol: "Una nación desventurada" com la defineix en aquell temps Santos Juliá en el seu llibre "Hoy no es ayer" (RBA) i que es complementa d'allò més bé amb "La Historia de España en el siglo XX" de Julián Casanova i Carlos Gil Andrés (Ariel). Un repàs amè i detallat, als estirabots militars i religiosos, conservadors i progressistes, monàrquics i republicans que van acabar amb el sagnant enfrontament del qual alguns encara no se n'han refet. Per la nostàlgia posterior, evidentment.