Enrere deixem elements habituals de l'estiu que ja hem acomiadat fins l'any que ve. Des de la tensió política entre països per la raó que sigui, fins a l'exageració de qualsevol minúcia oblidada l'endemà. Aquest estat estival de les persones i les coses, però, es terreny abonat perquè els que es volen fer notar entrin a les nostres vides aprofitant l'atonia general i la vagància particular. Ha estat el cas del culebron independentista sobre les relacions entre formacions que, legítimament, es volen fer un lloc al Parlament des d'on ens han de portar al setè cel. Al marge dels laments que puguin llançar els esperançats d'ahir i frustrats d'avui, se'ls ha de reconèixer l'habilitat a fer-se un notable lloc mediàtic durant aquest temps passat, ja que saben que a partir d'ara els serà més difícil. Si més no en els àmbits habituals que, avui, tampoc vol dir el únics eficaços però que sense ells el ressò mai no és complet. És el problema dels extraparlamentaris. Que per bona melodia que taral·legin, mai poden cantar la cançó completa. Fins que ho són. I llavors, de vegades, desafinen.