ANÀLISI

La gran nevada del 1962

Actualitzat
Informativament, aquella nevada va ser un repte. Primer, perquè va passar en ple Nadal, dia en què no es treballava; l'endemà, Sant Esteve, es va començar a tenir una idea de la dimensió de la notícia. La televisió era encara a les beceroles i, per tant, la ràdio va ser el primer mitjà de comunicació ciutadà.

"La Vanguardia" va publicar la notícia el dia 27. Hi va dedicar la portada de rotogravat i les nou primeres pàgines, que es van fer com es va poder. Cap informació anava firmada, excepte l'entrevista que Del Arco va fer a l'alcalde Porcioles. Pérez de Rozas, tot i la dificultat extrema, va fer un bon servei fotogràfic; la icona va ser la imatge dels esquiadors a la plaça de Catalunya. Les cinc fotografies publicades corresponien a aquell indret i els voltants, veïns de la redacció del diari i del seu laboratori.

La ciutat estava col·lapsada i era perillós desplaçar-s'hi, amb el risc de trencar-se coll i barres. El telèfon va resultar, una vegada més, l'eina essencial. Els taquígrafs no van parar de transcriure a una velocitat de llampec tot el que entrava pels auriculars. La força del fet va convertir els pocs periodistes que van poder anar a treballar en informadors de taula, ja que no podien sortir al carrer: trucaven als ciutadans i als centres que funcionaven, que eren pocs, per assabentar-se de la situació. El primer dia les pàgines dels diaris van servir d'improvisat tauló d'anuncis: publicaven les recomanacions o les consignes que havien proclamat els estaments oficials. Els periodistes feien de receptors d'informació sense poder comprovar la veracitat de tot el que rebien. La censura encara era vigent i, per tant, els directors es fiaven molt del que difonien les agències de notícies, que llavors eren governamentals o gairebé. Era el menys perillós, en cas de conflicte.

Malgrat tot, i tenint en compte la situació tan precària, crec que els periodistes van fer una bona feina i un servei a uns ciutadans dominats per la confusió, l'angoixa i la perplexitat. Van ser unes jornades extenuants, però d'allò més estimuladores. Jo encara no hi treballava (hi vaig ingressar el 1966), però he viscut moments semblants.
Anar al contingut