Cultura gratuïta? Per quins set sous?!
La cultura ha de ser gratuïta? El món digital ha obert el debat. Models nous i tradicionals conviuen en un entorn on les queixes se centren a la pirateria.
Quina és la teva opció? Cultura gratuïta sí? No? I què en pensen els autors? T'oferim tres visions diferents en tres articles per enriquir el debat.
Trobarem punts d'acord? Segur
Carmen AmorósActualitzat
Potser abans que res cal definir què és "cultura". Una definició difícil que, si mirem el diccionari, ens remet als conreus. A mi m'agrada. El que es conrea és per menjar, imprescindible, doncs. Per mi, la cultura també ho és. Conscient com sóc de ser una privilegiada que viu en un primer món, tot i que en perill, i que no he de sortir a caçar per poder menjar, em puc permetre dir que la cultura també és imprescindible.
Però, què és cultura? On posem al límit? El teatre, el cinema, ho són. I el circ? Per mi també. La poesia és cultura, minoritària però cultura. I els grafits?, també. I les fotografies?, també. I per tant ho són els còmics, i el videoart i el bodyart, i el dibuix i la música, qualsevol música encara que a mi em pugui semblar soroll, i de vegades desagradable...
Per tant, pensar que la cultura i que l'accés a la cultura poden ser gratuïts és una fal·làcia. Res no és gratis, no existeix la gratuïtat en el consum de béns o serveis. I la cultura no s'escapa d'aquesta premissa. En tant que bé i que servei, la cultura o la paguen els consumidors o la paga algú altre via subvenció, encàrrec de les administracions, o drets d'autor no percebuts.
De la mateixa manera que no se m'acut anar al supermercat o a la farmàcia i pretendre endur-me un producte sense pagar-lo, entenc que no puc accedir a béns i serveis culturals i pretendre obtenir-los sense passar per caixa.
Hi ha gent que no és conscient que els serveis i els productes que ens han ofert els últims anys, i fins ara, l'estat del benestar i les noves tecnologies no són gratis.
Ni l'ensenyament, ni la sanitat, ni la circulació, ni l'adaptació de les vies i els edificis per a persones amb discapacitats, ni l'assistència a persones dependents..., res de tot això no és gratis. Una cosa és que no ho paguem en el moment en què utilitzem el bé o el servei, però ho paguem.
Ho paguem tot via impostos, impostos que poden ser directes o indirectes. I algunes coses les tornem a pagar, com quan anem a la farmàcia i paguem un percentatge de les medicines que ens ha receptat la Seguretat Social, i a partir del 23 de juny, a més a més, un euro per recepta.
Els mitjans hem donat per bona la definició de les administracions públiques que utilitzen per denominar aquesta part que paguem en el moment: en diem "copagament". Això suggereix que una part la paga l'administració corresponent i l'altre l'usuari quan, de fet, ja hem pagat la part que paga l'administració i, per tant, l'expressió més adequada seria "repagament parcial".
No entro en el tema dels peatges per no escalfar els ànims però estic totalment d'acord amb la campanya "no vull pagar", no perquè cregui que aquest servei ha de ser gratuït, sinó perquè ja l'hem pagat, copagat, repagat i tot el que calgui.
La tele o la ràdio: les engeguem i ningú no ens diu "val tant, miri de donar-m'ho just que no tinc canvi", però paguem a través dels impostos els mitjans públics, i els privats els paguem a través de la publicitat. Quan comprem un cotxe que s'anuncia, una part del preu del vehicle va a pagar la campanya de publicitat que permet funcionar als mitjans privats.
Potser no ens n'adonem, però paguem. Paguem sempre, paguem per tot.
Per què, doncs, ens hem d'escapar de pagar la cultura?
Entenem que si anem al teatre hem de comprar una entrada, entenem que si comprem un llibre, l'hem de pagar -per cert, una mitjana de 4 euros més si el llibre és en català- entenem que si comprem un disc l'hem de pagar -i per això se n'han deixat de comprar tants- i entenem el fet de passar per caixa abans d'entrar a un museu, però no entenem la necessitat de pagar per una cosa que ens donen gratuïtament i per això ens aprofitem de la facilitat de consumir la música, el cinema, la literatura i la informació a través d'internet.
Tot i que jo no estic gaire posada en el tema, sé que hi ha descàrregues legals i il·legals. I suposo que això vol dir que les il·legals són pura pirateria i que les legals es fan amb l'autorització de qui sigui el dipositari dels drets de producte o servei en qüestió.
I ja que he esmentat el tema dels drets, crec que tots els autors, tots els artistes tenen dret a percebre una remuneració per la seva feina, exactament igual que un periodista, un caixer de súper, un metge o un agent rural.
Si no paguem, si és gratis, primer, tothom té dret a penjar el que vulgui a internet, bo, dolent o regular, no hi ha el filtre de si algú estar disposat a pagar per allò. Jo estic d'acord que cadascú és molt lliure d'expressar-se com vulgui i a través de qualsevol mitjà, però fins ara hi havia el sedàs del mercat. Amb la gratuïtat, aquest mecanisme deixa de funcionar.
I, segon, i potser més important encara, si no paguem per consumir un bé o un servei cultural, traiem el valor a la feina dels artistes o autors. Si és gratis és que no val res.
Segueix llegint
Les altres visions del debat
- Cultura gratuïta? Cultura lliure!
- Cultura gratuïta? I de què viuen els autors?
Però, què és cultura? On posem al límit? El teatre, el cinema, ho són. I el circ? Per mi també. La poesia és cultura, minoritària però cultura. I els grafits?, també. I les fotografies?, també. I per tant ho són els còmics, i el videoart i el bodyart, i el dibuix i la música, qualsevol música encara que a mi em pugui semblar soroll, i de vegades desagradable...
Per tant, pensar que la cultura i que l'accés a la cultura poden ser gratuïts és una fal·làcia. Res no és gratis, no existeix la gratuïtat en el consum de béns o serveis. I la cultura no s'escapa d'aquesta premissa. En tant que bé i que servei, la cultura o la paguen els consumidors o la paga algú altre via subvenció, encàrrec de les administracions, o drets d'autor no percebuts.
De la mateixa manera que no se m'acut anar al supermercat o a la farmàcia i pretendre endur-me un producte sense pagar-lo, entenc que no puc accedir a béns i serveis culturals i pretendre obtenir-los sense passar per caixa.
Hi ha gent que no és conscient que els serveis i els productes que ens han ofert els últims anys, i fins ara, l'estat del benestar i les noves tecnologies no són gratis.
Ni l'ensenyament, ni la sanitat, ni la circulació, ni l'adaptació de les vies i els edificis per a persones amb discapacitats, ni l'assistència a persones dependents..., res de tot això no és gratis. Una cosa és que no ho paguem en el moment en què utilitzem el bé o el servei, però ho paguem.
Ho paguem tot via impostos, impostos que poden ser directes o indirectes. I algunes coses les tornem a pagar, com quan anem a la farmàcia i paguem un percentatge de les medicines que ens ha receptat la Seguretat Social, i a partir del 23 de juny, a més a més, un euro per recepta.
Els mitjans hem donat per bona la definició de les administracions públiques que utilitzen per denominar aquesta part que paguem en el moment: en diem "copagament". Això suggereix que una part la paga l'administració corresponent i l'altre l'usuari quan, de fet, ja hem pagat la part que paga l'administració i, per tant, l'expressió més adequada seria "repagament parcial".
No entro en el tema dels peatges per no escalfar els ànims però estic totalment d'acord amb la campanya "no vull pagar", no perquè cregui que aquest servei ha de ser gratuït, sinó perquè ja l'hem pagat, copagat, repagat i tot el que calgui.
La tele o la ràdio: les engeguem i ningú no ens diu "val tant, miri de donar-m'ho just que no tinc canvi", però paguem a través dels impostos els mitjans públics, i els privats els paguem a través de la publicitat. Quan comprem un cotxe que s'anuncia, una part del preu del vehicle va a pagar la campanya de publicitat que permet funcionar als mitjans privats.
Potser no ens n'adonem, però paguem. Paguem sempre, paguem per tot.
Per què, doncs, ens hem d'escapar de pagar la cultura?
Entenem que si anem al teatre hem de comprar una entrada, entenem que si comprem un llibre, l'hem de pagar -per cert, una mitjana de 4 euros més si el llibre és en català- entenem que si comprem un disc l'hem de pagar -i per això se n'han deixat de comprar tants- i entenem el fet de passar per caixa abans d'entrar a un museu, però no entenem la necessitat de pagar per una cosa que ens donen gratuïtament i per això ens aprofitem de la facilitat de consumir la música, el cinema, la literatura i la informació a través d'internet.
Tot i que jo no estic gaire posada en el tema, sé que hi ha descàrregues legals i il·legals. I suposo que això vol dir que les il·legals són pura pirateria i que les legals es fan amb l'autorització de qui sigui el dipositari dels drets de producte o servei en qüestió.
I ja que he esmentat el tema dels drets, crec que tots els autors, tots els artistes tenen dret a percebre una remuneració per la seva feina, exactament igual que un periodista, un caixer de súper, un metge o un agent rural.
Si no paguem, si és gratis, primer, tothom té dret a penjar el que vulgui a internet, bo, dolent o regular, no hi ha el filtre de si algú estar disposat a pagar per allò. Jo estic d'acord que cadascú és molt lliure d'expressar-se com vulgui i a través de qualsevol mitjà, però fins ara hi havia el sedàs del mercat. Amb la gratuïtat, aquest mecanisme deixa de funcionar.
I, segon, i potser més important encara, si no paguem per consumir un bé o un servei cultural, traiem el valor a la feina dels artistes o autors. Si és gratis és que no val res.
Segueix llegint
Les altres visions del debat
- Cultura gratuïta? Cultura lliure!
- Cultura gratuïta? I de què viuen els autors?
