L'esperit del 82
Enllaç a altres textos de l'autor
Lluís Canut
Director i presentador del programa "Efectivament" d'Esport3
Vaig ser un dels afortunats que, l'estiu del 82, va presenciar en directe des de la tribuna de premsa els partits del Mundial d'Espanya que es van jugar al vell camp de Sarrià. Els que vàrem tenir aquest privilegi no oblidarem mai els duels entre el Brasil, l'Argentina i Itàlia en aquell estadi "bombonera", com li agradava a Manuel Meler anomenar l'antic camp de l'Espanyol. Confesso que la presència de Maradona, acabat de fitxar pel Barça, ens feia tenir predilecció per "l'albiceleste" i que en el partit contra els italians vàrem acabar odiant Gentile pel seu duríssim marcatge sobre el "Pelusa", a qui va acabar traient de polleguera fins a l'extrem que Diego va acabar expulsat, fora de si.
Però he de confessar que en el decisiu Brasil-Itàlia les meves preferències es van decantar cap als "azzurri". Ja sé que pot semblar una heretgia futbolística desitjar la derrota dels Junior, Sócrates, Falcao, Zico, Eder i companyia –una generació nascuda per recollir el testimoni del Brasil dels 70- , però jo m'havia enamorat dels Zoff, Scirea, Tardelli, Antognoni, Conti i Rossi, als quals no vaig abandonar fins a veure'ls alçar la Copa del Món al Bernabéu davant la complicitat entusiasta del president de la República, l'octogenari Sandro Pertini.
La Itàlia del 82 d'Enzo Bearzot recorda en gran part aquesta de l'Eurocopa de Cesare Prandelli, perquè totes dues s'allunyen del clàssic "catenaccio" que ha identificat històricament el "calccio". Aquesta Itàlia també vol ser protagonista amb pilota, amb futbolistes de talent com Pirlo, Monteolivo o Cassano, més la presència d'un "killer" en estat de gràcia com Balotelli i l'assegurança de vida que representa Buffon a la porteria. I aquesta Itàlia, com aquella de fa trenta anys, neix de l'adversitat d'haver de superar els escàndols de corrupció que periòdicament esquitxen el futbol italià. El 82 va haver d'afrontar les conseqüències de les apostes clandestines del "tottonero", que van dur el mateix Paolo Rossi a complir un any de sanció sense poder jugar. En les setmanes prèvies a l'Eurocopa, una investigació de la fiscalia de Cremona sobre els efectes d'una xarxa que s'encarregava d'arreglar partits va implicar Domenico Criscito, que va haver d'abandonar la concentració de la selecció, i el central Leonardo Bonucci, que tot i ser cridat a declarar per la seva suposada relació amb els fets, finalment va poder viatjar cap a Polònia amb la resta d'internacionals.
I com si el futbol mateix es volgués encarregar de purgar les seves misèries, la selecció "azzurra" , amb el permís de la "roja", és a les portes de redimir sobre la gespa els seus propis pecats en la final de l'Eurocopa.
Però he de confessar que en el decisiu Brasil-Itàlia les meves preferències es van decantar cap als "azzurri". Ja sé que pot semblar una heretgia futbolística desitjar la derrota dels Junior, Sócrates, Falcao, Zico, Eder i companyia –una generació nascuda per recollir el testimoni del Brasil dels 70- , però jo m'havia enamorat dels Zoff, Scirea, Tardelli, Antognoni, Conti i Rossi, als quals no vaig abandonar fins a veure'ls alçar la Copa del Món al Bernabéu davant la complicitat entusiasta del president de la República, l'octogenari Sandro Pertini.
La Itàlia del 82 d'Enzo Bearzot recorda en gran part aquesta de l'Eurocopa de Cesare Prandelli, perquè totes dues s'allunyen del clàssic "catenaccio" que ha identificat històricament el "calccio". Aquesta Itàlia també vol ser protagonista amb pilota, amb futbolistes de talent com Pirlo, Monteolivo o Cassano, més la presència d'un "killer" en estat de gràcia com Balotelli i l'assegurança de vida que representa Buffon a la porteria. I aquesta Itàlia, com aquella de fa trenta anys, neix de l'adversitat d'haver de superar els escàndols de corrupció que periòdicament esquitxen el futbol italià. El 82 va haver d'afrontar les conseqüències de les apostes clandestines del "tottonero", que van dur el mateix Paolo Rossi a complir un any de sanció sense poder jugar. En les setmanes prèvies a l'Eurocopa, una investigació de la fiscalia de Cremona sobre els efectes d'una xarxa que s'encarregava d'arreglar partits va implicar Domenico Criscito, que va haver d'abandonar la concentració de la selecció, i el central Leonardo Bonucci, que tot i ser cridat a declarar per la seva suposada relació amb els fets, finalment va poder viatjar cap a Polònia amb la resta d'internacionals.
I com si el futbol mateix es volgués encarregar de purgar les seves misèries, la selecció "azzurra" , amb el permís de la "roja", és a les portes de redimir sobre la gespa els seus propis pecats en la final de l'Eurocopa.
