Martí Gironell: "Els polítics van ser els autèntics caragirats de la guerra del Francès"
Cada matí informa sobre l'estat del trànsit al programa "Els matins". Lluny de les càmeres, però, Martí Gironell (Besalú, 1971) ja fa anys que va traçant un trajecte com a escriptor. El 2005 va escriure La ciutat dels somriures i el 2007 va sortir a la venda El pont dels jueus, un llibre que s'ha convertit en un autèntic fenomen: se n'han venut 60.000 exemplars només en català, i recentment se n'ha reeditat en versió de butxaca. Amb la seva última novel·la, La venjança del bandoler, ha guanyat el premi Néstor Luján de novel·la històrica.
- El procés d'escriptura d'El pont dels jueus va durar quatre anys. Com ha anat el "part" de La venjança del bandoler?
- "El pont" va ser un procés lent, sobretot de documentació, perquè del pont no hi havia gaire informació. En canvi, a La venjança del bandoler es parla d'uns fets que van passar fa 200 anys, que és relativament poc, i hi ha força informació. Només vaig haver de trucar a la porta de la gent del poble que coneixia en Boquica i la guerra del Francès, de manera que em vaig estalviar força temps de documentació. Com que mentre em documentava, també anava escrivint, amb dos anys vaig enllestir el llibre.
- Però el personatge d'en Boquica ja t'era familiar d'abans...
- És una història que coneixia de fa temps. Als anys 80, quan s'havia de construir l'abocador a Beuda, va aparèixer la pintada que explico al començament del llibre: "Tremola Maholà que en Boquica tornarà". Va ser el primer cop que vaig sentir-ne a parlar. L'any 2006, en el pregó de la festa major, el mossèn va parlar d'en Boquica tot recordant velles glòries besaluenques, i se'm va encendre la llumeta: vaig pensar "aquest d'en Boquica té una història". I no em vaig equivocar.
- La venjança del bandoler ha coincidit en el temps amb la telesèrie "Serrallonga". Els bandolers estan de moda?
- No ho sé. De fet, jo vaig saber que TV3 emetria "Serrallonga" quan la novel·la ja estava força embastada. Va ser coincidència. Però diria que a la gent li agraden aquestes històries. Tant en Boquica com en Serrallonga són personatges molt atractius, perquè surten del poble, són gent com nosaltres que, per una sèrie de circumstàncies, acaben fent coses que vés a saber si nosaltres potser també faríem en aquella situació. Ara que he començat a signar llibres hi poso "Visca en Boquica. O no. Tu decideixes".
- En un moment del llibre sembla fins i tot que en Boquica sigui un precursor de l'independentisme...
- No ben bé. El que ell vol ser és independent, en el sentit de no dependre ni dels espanyols ni dels francesos; lluita per la seva supervivència. En Joaquim Nadal ho va explicar molt bé a la presentació de Girona: en aquella època, a la gent li era igual si la corona la portava un espanyol o un francès, el que volien era poder viure en pau a casa seva. Sí que és cert que hi ha un episodi del llibre (que en la realitat no va passar) que és la trobada entre en Boquica i Napoleó, i ell parla d'independència. L'escena hi és perquè, mentre buscava documentació, vaig saber que el pare de Napoleó era amic íntim del pare de l'independentisme cors, i ell, de jove, havia flirtejat amb el nacionalisme. És per això que en Boquica li apel·la al sentiment de treballar tots per casa nostra. Però ho fa més en un sentit d'independència per no ser esclau de ningú que no pas en termes polítics.
- No és un llibre on els polítics hi surtin gaire ben parats.
- És que en aquell moment, els autèntics caragirats no van ser els bandolers ni aquella gent que es va convertir en bandoler, sinó els polítics, que els van prometre coses que després no van complir. Una mica per això, vaig triar dos polítics per a les presentacions a Barcelona i a Girona. En Jordi Pujol perquè hi té un lligam amb el conflicte de l'abocador i en Joaquim Nadal, que és historiador i coneix bé la Guerra del Francès. Són dos polítics que des d'opcions diferents representen el polític amb conviccions, de socarrel, que va de cara i no li tremola el pols.
- Jordi Pujol és també el nom d'un personatge del llibre.
- Des que vaig començar a escriure el llibre, jo tenia la idea d'un periodista que segueix la crisi de l'abocador i que és descendent d'en Boquica. En Boquica es deia Josep Pujol i Barraca i, a més, la casa del costat on va néixer el meu pare és un mas que es diu Can Soley. Em va fer gràcia jugar amb un protagonista que es digués Jordi Pujol i Soley, que cobrís el conflicte de l'abocador i que a les rodes de premsa se'n fotin d'ell perquè es diu igual que el president. Al cap i la fi, tant Pujol com Soley són dos cognoms molt lligats a la terra. I en Jordi Pujol autèntic s'ho ha pres molt bé: fins i tot em demana drets d'autor de la novel·la, perquè diu que si ell no hagués fet l'abocador, el llibre no existiria.
- El llibre ofereix molts detalls de l'ofici de traginer...
- És que nosaltres, la figura del traginer no l'hem cuidat gaire, així com a altres pobles de Catalunya sí que en fan festes. Em vaig documentar per a recuperar tota una manera de viure: per entendre que el seu caràcter venia molt determinat per la seva forma de vida, sempre fora de casa, fent nit als boscos. La manera de ser dels traginers ve molt determinada pel bosc, que és gairebé un personatge més de la novel·la.
L'ofici del traginer, que ha de viatjar amunt i avall, que és qui duu les notícies, m'ha servit per explicar la falda de la Mare de Déu del Mont (Besalú, Bigordà, Beuda,...) un territori que la gent hauria de conèixer més. A partir del traginer puc anar dibuixant el fresc d'aquella època, pintar-ne la vida quotidiana i tot allò que l'envolta: els remeis que donaven als matxos perquè no agafessin malalties, les supersticions, si intentaven fer quatre calés amb l'estraperlo, etc.
- En la mateixa línia de reivindicar elements tradicionals que es van perdent, al llibre hi abunden els refranys i les frases fetes.
- També aquí hi ha una voluntat de recuperar-ho. Com que són frases i refranys de poble, algunes encara ara es conserven. He tingut la sort que la persona que em va assessorar sobre la figura d'en Boquica té dos diccionaris de l'època, dels segles XVIII i XIX, amb molts girs, refranys i frases fetes. Els refranys et permeten explicar una situació. N'hi ha un que m'agrada molt que era "Qui tem la teva presència, clama en la teva absència". Molts s'han anat perdent, però ajuden a prendre el pols d'aquella època.
- Tu i altres autors de la teva generació esteu consolidant un fenomen de llibres "best-seller" en català...
- Jo escric perquè tinc ganes de compartir el que explico amb com més gent millor. Per tant, si parlem de "best-seller" com "el més venut", jo encantat de la vida. Això no està renyit amb la literatura ni amb el fet de transmetre cultura. En aquest llibre jo hi intento transmetre tradicions que s'estan perdent, unes maneres de pensar, de parlar, de cuinar, d'entendre el món,... La literatura es fa perquè la gent llegeixi. Jo he anat a moltes escoles amb El pont dels jueus i m'estan començant a demanar que hi vagi també amb La venjança del bandoler. Gràcies a aquests llibres s'arriba a moltíssima gent i també a gent jove. No hem de fer fàstics a aquest tipus de novel·la perquè és tant o més lícita que l'altra. La literatura catalana a vegades es tanca només en petits reductes, i potser també cal dessacralitzar una mica els llibres, que es puguin portar a la butxaca o comprar-los als hipermercats. Per què no?
- "El pont" va ser un procés lent, sobretot de documentació, perquè del pont no hi havia gaire informació. En canvi, a La venjança del bandoler es parla d'uns fets que van passar fa 200 anys, que és relativament poc, i hi ha força informació. Només vaig haver de trucar a la porta de la gent del poble que coneixia en Boquica i la guerra del Francès, de manera que em vaig estalviar força temps de documentació. Com que mentre em documentava, també anava escrivint, amb dos anys vaig enllestir el llibre.
- Però el personatge d'en Boquica ja t'era familiar d'abans...
- És una història que coneixia de fa temps. Als anys 80, quan s'havia de construir l'abocador a Beuda, va aparèixer la pintada que explico al començament del llibre: "Tremola Maholà que en Boquica tornarà". Va ser el primer cop que vaig sentir-ne a parlar. L'any 2006, en el pregó de la festa major, el mossèn va parlar d'en Boquica tot recordant velles glòries besaluenques, i se'm va encendre la llumeta: vaig pensar "aquest d'en Boquica té una història". I no em vaig equivocar.
- La venjança del bandoler ha coincidit en el temps amb la telesèrie "Serrallonga". Els bandolers estan de moda?
- No ho sé. De fet, jo vaig saber que TV3 emetria "Serrallonga" quan la novel·la ja estava força embastada. Va ser coincidència. Però diria que a la gent li agraden aquestes històries. Tant en Boquica com en Serrallonga són personatges molt atractius, perquè surten del poble, són gent com nosaltres que, per una sèrie de circumstàncies, acaben fent coses que vés a saber si nosaltres potser també faríem en aquella situació. Ara que he començat a signar llibres hi poso "Visca en Boquica. O no. Tu decideixes".
- En un moment del llibre sembla fins i tot que en Boquica sigui un precursor de l'independentisme...
- No ben bé. El que ell vol ser és independent, en el sentit de no dependre ni dels espanyols ni dels francesos; lluita per la seva supervivència. En Joaquim Nadal ho va explicar molt bé a la presentació de Girona: en aquella època, a la gent li era igual si la corona la portava un espanyol o un francès, el que volien era poder viure en pau a casa seva. Sí que és cert que hi ha un episodi del llibre (que en la realitat no va passar) que és la trobada entre en Boquica i Napoleó, i ell parla d'independència. L'escena hi és perquè, mentre buscava documentació, vaig saber que el pare de Napoleó era amic íntim del pare de l'independentisme cors, i ell, de jove, havia flirtejat amb el nacionalisme. És per això que en Boquica li apel·la al sentiment de treballar tots per casa nostra. Però ho fa més en un sentit d'independència per no ser esclau de ningú que no pas en termes polítics.
- No és un llibre on els polítics hi surtin gaire ben parats.
- És que en aquell moment, els autèntics caragirats no van ser els bandolers ni aquella gent que es va convertir en bandoler, sinó els polítics, que els van prometre coses que després no van complir. Una mica per això, vaig triar dos polítics per a les presentacions a Barcelona i a Girona. En Jordi Pujol perquè hi té un lligam amb el conflicte de l'abocador i en Joaquim Nadal, que és historiador i coneix bé la Guerra del Francès. Són dos polítics que des d'opcions diferents representen el polític amb conviccions, de socarrel, que va de cara i no li tremola el pols.
- Jordi Pujol és també el nom d'un personatge del llibre.
- Des que vaig començar a escriure el llibre, jo tenia la idea d'un periodista que segueix la crisi de l'abocador i que és descendent d'en Boquica. En Boquica es deia Josep Pujol i Barraca i, a més, la casa del costat on va néixer el meu pare és un mas que es diu Can Soley. Em va fer gràcia jugar amb un protagonista que es digués Jordi Pujol i Soley, que cobrís el conflicte de l'abocador i que a les rodes de premsa se'n fotin d'ell perquè es diu igual que el president. Al cap i la fi, tant Pujol com Soley són dos cognoms molt lligats a la terra. I en Jordi Pujol autèntic s'ho ha pres molt bé: fins i tot em demana drets d'autor de la novel·la, perquè diu que si ell no hagués fet l'abocador, el llibre no existiria.
- El llibre ofereix molts detalls de l'ofici de traginer...
- És que nosaltres, la figura del traginer no l'hem cuidat gaire, així com a altres pobles de Catalunya sí que en fan festes. Em vaig documentar per a recuperar tota una manera de viure: per entendre que el seu caràcter venia molt determinat per la seva forma de vida, sempre fora de casa, fent nit als boscos. La manera de ser dels traginers ve molt determinada pel bosc, que és gairebé un personatge més de la novel·la.
L'ofici del traginer, que ha de viatjar amunt i avall, que és qui duu les notícies, m'ha servit per explicar la falda de la Mare de Déu del Mont (Besalú, Bigordà, Beuda,...) un territori que la gent hauria de conèixer més. A partir del traginer puc anar dibuixant el fresc d'aquella època, pintar-ne la vida quotidiana i tot allò que l'envolta: els remeis que donaven als matxos perquè no agafessin malalties, les supersticions, si intentaven fer quatre calés amb l'estraperlo, etc.
- En la mateixa línia de reivindicar elements tradicionals que es van perdent, al llibre hi abunden els refranys i les frases fetes.
- També aquí hi ha una voluntat de recuperar-ho. Com que són frases i refranys de poble, algunes encara ara es conserven. He tingut la sort que la persona que em va assessorar sobre la figura d'en Boquica té dos diccionaris de l'època, dels segles XVIII i XIX, amb molts girs, refranys i frases fetes. Els refranys et permeten explicar una situació. N'hi ha un que m'agrada molt que era "Qui tem la teva presència, clama en la teva absència". Molts s'han anat perdent, però ajuden a prendre el pols d'aquella època.
- Tu i altres autors de la teva generació esteu consolidant un fenomen de llibres "best-seller" en català...
- Jo escric perquè tinc ganes de compartir el que explico amb com més gent millor. Per tant, si parlem de "best-seller" com "el més venut", jo encantat de la vida. Això no està renyit amb la literatura ni amb el fet de transmetre cultura. En aquest llibre jo hi intento transmetre tradicions que s'estan perdent, unes maneres de pensar, de parlar, de cuinar, d'entendre el món,... La literatura es fa perquè la gent llegeixi. Jo he anat a moltes escoles amb El pont dels jueus i m'estan començant a demanar que hi vagi també amb La venjança del bandoler. Gràcies a aquests llibres s'arriba a moltíssima gent i també a gent jove. No hem de fer fàstics a aquest tipus de novel·la perquè és tant o més lícita que l'altra. La literatura catalana a vegades es tanca només en petits reductes, i potser també cal dessacralitzar una mica els llibres, que es puguin portar a la butxaca o comprar-los als hipermercats. Per què no?
